Caldas i Bosch, Àngel

caldasCassà de la Selva, 1927

Àngel Caldas i Bosch ha estat rector de la parròquia de Sant Jaume de Salt des de l’any 1965, data de la seva fundació i ha viscut 37 anys a Salt. Però fins que no va arribar a la vila, va viure entre Barcelona, Portbou i Girona, sense comptar l’any de mili a Burgos.
Mossèn Àngel Caldas va estudiar humanitats al Seminari de Perpinyà fins als 15 anys i els dos anys posteriors els va dedicar al batxillerat francès al Liceu Francès de Barcelona. Als 17 anys va entrar al Seminari de Girona, on va estudiar filosofia i teologia. Va ser ordenat capellà i el seu primer destí va ser Salt, on hi va passar un any, del 1951 al 1952.
Després en va estar dos a la parròquia del Mercadal de Girona, cinc anys al Collell, i després de fer el servei militar a Burgos, va estar a Massanes i Portbou. L’any 1965 va tornar a Salt, d’on ja no se n’ha mogut.
Va arribar a la vila en aquesta segona ocasió, amb l’encàrrec del Bisbe Jubany de fer de rector de la nova parròquia de Sant Jaume, al Veïnat de Salt. Però no tenia església. En aquelles èpoques es feia servir de temple de la capella de les monges de les Clarisses, a l’actual Plaça Catalunya. També van estar una temporada fent missa a l’Hospital Psiquiàtric.

Al 1972, i gràcies a l’ajut de tots els saltencs, es va construir l’actual parròquia de Sant Jaume. Allí, i en els transcurs dels anys, s’han anat ampliant els serveis i oferint la màxima atenció a tots aquells qui ho necessiten. Així, per exemple, funciona l’oficina de Càrites. Precisament de Sant Jaume va sortir la iniciativa de la residència Les Vetes, i es va instituir una fundació per tirar endavant un centre de 46 places per a la gent gran. Gràcies a l’ajut de tots es va poder posar en marxa i ja fa anys que és una realitat.
Però mossèn Àngel Caldas ha estat sempre un home amb inquietuds i molta curiositat. És Doctor de Dret canònic, ha estat professor d’aquesta assignatura a la UNED, i ha fet de professor de llengua i literatura francesa al seminari de Girona. A més, és autor d’una tesi doctoral sobre el ministeri sacerdotal de Torres i Bages, ha escrit el llibre “Notícia d’una parròquia 1965-95” i col·labora periòdicament amb el Diari de Girona, escrivint una columna setmanal.
La seva passió per Salt, però sobretot pels saltencs, i la seva confiança en la bondat de les persones, l’han convertit en una persona molt estimada i apreciada pels seus veïns. Amb el premi Tres de Març, va rebre el reconeixement de tota la vila per la seva tasca pastoral i social.

Bibliografia

Recull de premsa

Entrevista a Mossèn Àngel Caldas Rector de la parròquia de Sant Jaume (any 2002)
“El valor més important de Salt són les persones”

Té un caràcter afable, obert i dialogant. Riu amb facilitat, transmetent cordialitat i confiança. Mossèn Àngel Caldas, rector de la parròquia de Sant Jaume, ha rebut enguany el premi Tres de Març dedicat a persones, en reconeixement a la seva trajectòria al servei de la vila. En aquesta entrevista explica quina és la seva visió de Salt i de la parròquia.

Què representa per vostè el premi Tres de Març?
Em sembla bé i estic molt agraït. Però hi ha molta gent que se’l mereix!

Però principalment s’ha valorat la tasca social que ha dut a terme al capdavant de la parròquia de Sant Jaume.
Sí, però jo sóc un rector normal, el servei social és inherent a qualsevol tasca parroquial…. Tot molt normal!

Vostè deu ser dels pocs mossens que ha vist com construïen físicament la seva església.
No, n’hi ha molts; tots els rectors de les parròquies que es van construir després de la Guerra: la de Sant Josep a Girona, dues a Figueres… No és res excepcional.

Com va començar la història de la parròquia de Sant Jaume?
Abans de 1965, algunes persones van començar a gestionar la creació d’una nova parròquia a Salt. La vila s’havia fet gran i en previsió del volum d’emigració que havia de venir a viure-hi, ja es preveia que Sant Cugat era insuficient. El decret d’erecció de la parròquia és del 10 d’abril de 1965.
Però no hi havia església. Llavors es feien els oficis a la capella de les monges de les Clarisses. Però quan aquestes van marxar al nou monestir de Vilobí d’Onyar, vam estar una temporada a l’església de l’hospital Psiquiàtric. Després es va ocupar la nova església de Sant Jaume.

Amb l’ajut de tot el poble…
La va fer el poble, la gent del poble. L’església de Sant Jaume és del poble.

Com era Salt quan vostè hi va arribar?
Jo vaig viure dues etapes a Salt. La primera va ser quan vaig estar de vicari un any, del 1951 al 1952. L’any 1965 vaig tornar.
Salt estava poc evolucionat: hi havia pocs cotxes, moltes motos i moltes bicicletes, no hi havia el grup Sindical construït… Al Veïnat eren uns 3.500 habitants i hi havia un ambient molt obrer, amb la Coma Cros, la Gassol… El nivell d’estudis mitjà era fins a tercer de Comerç, i hi havia pocs universitaris. L’emigració tampoc no era molt forta, encara. En general, Salt era molt airejat (no hi havia tampoc els blocs de doctor Ferran) i hi vivia menys gent.

Què ha representat pel Veïnat i per Salt en general la parròquia de Sant Jaume?
Una parròquia té vàries vessants. Però una de fonamental és que és un lloc de culte. La missa és el centre de la vida cristiana i una parròquia es basa en l’Eucaristia. Però també ha estat des de sempre un centre de caritat, de servei als altres, als qui ho han necessitat. Una associació de fe i una associació d’amor. Seria com una estació de servei, en el sentit de servir a la gent.
Però a més, una altra de les vessants és que la parròquia ha estat una gran plataforma de diàleg, d’escoltar els altres, d’atendre a totes les persones, d’ajudar-les a fer el seu camí vers Déu.

Vostè també ha estat un dels impulsors de la residència Les Vetes.
De fet, jo he tingut la idea, però els patrons han estat els que han treballat de valent i hi han posat i buscat els diners. Jo sóc el pare de la criatura, però res més. De fet, això ja forma part de la missió d’una parròquia, que és buscar solucions a allò que necessita la gent. Per això es va crear aquesta Fundació parroquial. I per això també es va posar en marxa el servei de Càrites. De fet, amb les parròquies les administracions s’estalvien alguns assistents socials (diu rient).

Quins són els col·lectius que, al seu entendre, necessiten més atencions per part de les Administracions?
Potser això se li hauria de preguntar a les Administracions. Per exemple, es parla que s’ha detectat un problema de violència a casa, de violència domèstica, però jo en canvi, a nivell personal i de contacte amb la gent, no ho he notat. La parròquia no fa enquestes ni entrevistes ni estadístiques. Però sabem que hi ha problemes perquè a Càrites, els dia que obre, hi ha cua.
El problema que hi ha a Salt és que cal ajudar a millorar a les persones. Salt no té un patrimoni espectacular, però en canvi té a les persones. I cal ajudar-los a desenvolupar els seus valors.

Vostè escriu, des de fa anys i regularment articles al Diari de Girona i al Punt, encara que més esporàdicament. En molts d’ells fa referència als joves, a que cal estimular-los i il·lusionar-los… Com veu el jovent de Salt?
El jovent és sempre la nineta dels ulls de tota persona que es preocupa per la gent del seu voltant, encara que els èxits siguin petits. El jovent té moltes possibilitats i del que es tracta és d’estimular-lo. El que caldria fer és proposar un ideal de treball. Engrescar els joves perquè siguin uns bons professionals en el que ells vulguin: en fer de paletes o fer de ministres. Aquest és un valor molt important que ja l’explica l’Evangeli.

Com ha viscut el fenomen de la immigració (als anys 70 de la resta de l’Estat i ara de països africans)?
Alguns col·lectius passen gana i a través de Càrites els podem ajudar amb paquets de menjar i roba.
Darrerament, però, es va notant la presència de més immigrants sud-americans, que també els atenem des del punt de vista religiós, perquè són creients. Tot i això no són els únics. Les misses del diumenge a Sant Jaume també tenen color negre. És una novetat, perquè hi ha una barreja cultural molt important i molt enriquidora. El que no s’ha de fer mai és perdre de vista la persona. És el més important. Coneixen el camí de la parròquia, amb ple respecte a la seva cultura.

Com s’ha portat la societat saltenca respecte els nouvinguts? Creu que Salt és una ciutat acollidora?
Jo tinc la impressió que sí. Salt sempre ha estat molt acollidora.

Vostè va néixer a Cassà… Es considera saltenc o cassanenc?
(Riu) És impossible respondre!! No puc renunciar als meus orígens de cassanenc, però el meu cap i la meva vida estan a Salt. Sóc saltenc perquè visc i estimo Salt.

Com veu la població de Salt actualment?
No tinc massa dades per fer un anàlisi profund. Des d’una perspectiva de fe només puc dir que sóc optimista. Crec en el valors de les persones, la gent de Salt té uns amplis horitzons. El valor més important de Salt són les persones. Ajudar-les a posar-se davant les seves responsabilitats, aquesta és la tasca sacerdotal.

Salt, 2002

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s